Reportatge sobre una convocatòria catalana
Per Xavier Batllés
Acabo d'arribar d'un acte públic i cívic al qual he estat convocat via correu-e, per una persona que me'l enviava des d'una plataforma per a la defensa del territori. No cal dir noms.
L'acte estava anunciat com Acció per la Democràcia, i es feia a la Sala d'Actes de l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de Barcelona. El subtítol, o proposta d'acció, resava: "PER UNA NOVA LLEI ELECTORAL QUE FACI POSSIBLE UNA ELECCIÓ MÉS DIRECTA DELS DIPUTATS."
Sóc un pobre músic grenyut i sense titulació ni tan sols musical que, donada la frase de la invitació que vaig rebre, que deia literalment: "Et demanem que hi vinguis, doncs es tracta d'un acte de molt interès donat el perfil tant interessant i la diversitat de les persones que hi intervindran", m'atrevia a presentar-me en un lloc que ja sospitava senyorívol i ple d'erudició catedràtica.
En constatar-ho, això ha produït en mi una entrada quasi reverencial.
He signat religiosament el full de suport que s'oferia en una taula de recepció, donant totes les dades que es demanaven, i m'he assegut a la Sala quasi plena.
La mitjana d'edat dels assistents seria d'uns 68 anys. Jo cantava com una cloïssa...
He escoltat atentament tots els parlaments fets per personatges efectivament notables de la nostra advocacia, majorment, i en acabar el bo d'en Puigbó, que ha estat l'últim, he hagut de tocar la fusta del seient, però no per a demanar sort, no, sinó per a confirmar que jo seguia en l'univers que pressuposava...
En reprendre contacte amb mi mateix, m'he dit: - si es parla de millorar la democràcia, podria demanar la paraula... I em responia: - no, és un acte tancat i no te la donaran. Tot seguit em deia: - i si aixeco la ma per a parlar des del seient? I la resposta interna acudia de nou: - no tens el micròfon i no se't escoltarà. De tal manera, que he construït internament les paraules que hagués dirigit a tan distingit auditori, que són les següents.
Vostès sabran disculpar-me, ja que sóc només un músic grenyut sense cap tipus de titulació, ni tan sols musical, però no puc acabar-me de creure que a l'Il·lustre Col·legi d'Advocats de la meva ciutat, i davant la intervenció de tan instruïts ponents, de brillants titulacions, càrrecs i militàncies influents, observi que tots vostès ordenin les coses com les ordenen, i atribueixin als polítics el que els atribueixen.
Vostès han vist amb qui ens ensenyen que es reuneixen primer els polítics en campanya, oi?
Amb els empresaris.
Però deuen saber, com jo, que no ens ensenyen amb qui s'han reunit abans?
Amb els banquers.
I deuen saber per què s'han reunit primer amb els banquers?
Per què són els que financen les bestials campanyes que necessiten per a fer tan enrenou.
I també vostès deuen saber o intuir què els diuen els banquers als polítics en aquestes reunions?
Els hi posen les condicions i els hi marquen la direcció que han de seguir.
És possible que vostès creguin que els polítics són alguna cosa més que titelles d'un poder que opera al darrera?
És possible que vostès ens estiguin animant seriosament a reformar un sistema de representativitat basat en els polítics i els partits?
De debò creuen vostès que només estem davant un problema de partitocràcies? I són els més compromesos advocats, periodistes, catedràtics i juristes del meu país?
- Perdoni, senyora, podria pessigar-me, si li plau? És només per saber que sóc aquí...
Això és el que tampoc he dit a la bona dona que tenia al costat.
Ja al carrer, i disposant-me a anar corrent cap a casa per a escriure aquest recordatori, em deia:
- Si aquesta bona gent, titulats, notables i reivindicatius com són, realment no saben que és la banca la que, mitjançant procediments d'estafa i directrius absolutament antidemocràtiques i antihumanistes, empobreix tots els aspectes de la vida del poble i mou els fils del que estem vivint, és que els títols, la notorietat i la reivindicació democràtica, ja han quedat fora de combat.
La segona hipòtesi, em resultava encara més dolorosa:
- O és que ho saben tant bé com jo?
